Aquest dijous he participat en l’obertura de la jornada “Crisis dins la crisi”, impulsada per la Fundació Alba. Una jornada que posa l’accent en una visió molt encertada de la realitat: en la crisi que estem vivint, una crisi econòmica, social, política i també territorial, s’hi amaguen moltes altres crisis que sovint es veuen agreujades a causa del difícil moment històric que vivim. Una d’aquestes crisis dins la crisi és la de les drogodependències, tema central de la jornada.
Una de les coses que he trobat especialment interessants en el programa d’aquesta Jornada és la referència al model d’Holanda en matèria de drogodependències, entre altres raons perquè és la font d’inspiració directa de moltes de les estratègies i actuacions que apliquem aquí a Terrassa i a Catalunya pel que fa a les Unitats o Centres de Crisi.
Holanda. Crec que està bé parlar d’Holanda. Com estaria bé parlar d’altres països del nord d’Europa, de països nòrdics, i comparar-los amb la nostra experiència no només en el camp de les drogodependències, sinó sobretot pel que fa al model de societat.
Segons quin sigui aquest model, la resposta que donarem a les crisis dins la crisi seran molt diferents.
Estem parlant de la “primera divisió” en el mapa mundial del model d’Estat o Societat del Benestar. De països com Holanda, Dinamarca, Suècia, Finlàndia, Noruega, Islàndia…
Alguns tenen al seu darrere una llarga història de prosperitat i fins i tot de riquesa durant segles, com seria el cas d’Holanda. Però d’altres, com pot ser el cas de Noruega, tenen una història molt dura de pobresa i de problemes gravíssims de tipus social i econòmic fins fa aproximadament un segle. Ara, avui en dia, ens trobem aquests països, que tenen semblances però també moltes diferències, a la “primera divisió” mundial en atenció sanitària, en igualtat, en educació, en innovació, en benestar, en transparència, en qualitat democràtica…
Fins i tot amb els retrocessos que ha fet el model d’Estat del Benestar en els darrers anys, continuen estant a primera línia i essent un model envejable i envejat. Ja ens agradaria ser com ells i viure com ells…
Per això, moltes de les millors coses que tenim, especialment en l’àmbit del benestar, les devem en part a aquests països. Hem anat a copiar models exitosos en biblioteques, en serveis socials, en sanitat, en qualitat democràtica, en medi ambient…
És com si haguéssim traspassat petits fragments d’ADN d’aquests països al nostre.
I ens ha donat bons resultats. Copiar bé i honestament és una molt bona manera de fer les coses, encara que a vegades hi ha qui se n’avergonyeixi. La innovació i la creativitat pures, des del no-res, no es donen gairebé mai. Acostumen a sortir de la inspiració a partir d’altres models, o a vegades de la còpia voluntària i honesta, a la qual després hi afegim el nostre propi toc, el nostre propi salt endavant.
Ho veiem en el cas de les drogodependències i ho veiem en molts altres casos.
Però al que vaig jo és al model global de fons, a aquell escenari, aquells valors, que permeten que determinades coses surtin especialment bé i generin benestar i progrés per a les persones, per a la immensa majoria de les persones i no només per a una minoria privilegiada. El que estem copiant no és el caràcter holandès o la història holandesa, sinó que estem traslladant aquí un fragment d’ADN d’una història més àmplia, la de l’Estat del Benestar a Europa. La d’aquest Estat del Benestar que ens diuen, algunes veus interessades, que no funciona, que no és sostenible, que no és viable.
Doncs bé, la realitat és molt tossuda. Sí que és viable, econòmicament i humanament. Una i altra vegada, continuament, els millors resultats en qualitat de vida, en progrés econòmic, en igualtat, en humanitat i en dignitat, surten dels valors i principis de l’Estat del Benestar. Una i altra vegada. Tots els indicadors diuen exactament el mateix: és el millor model que hem inventat mai. Clar que té defectes, clar que s’ha d’ajustar, clar que s’ha anar revisant, però perquè funcioni millor, no perquè no funcioni i molt menys perquè sigui ineficaç, car o inviable.
Les millors solucions surten d’aquest model, combinades, evidentment, amb l’eficiència econòmica, amb la prudència, amb l’equilibri exigent entre drets i deures per a tothom, absolutament per a tothom, un equilibri que forma part també de la justícia social.
Per això trobem bones solucions holandeses, o noruegues, o finlandeses, a moltes de les nostres crisis actuals. I també, com és el cas de la Jornada que avui ens ocupa, en el camp de les drogodependències. El secret d’això, el que aporta el marc polític i social per realment millorar la vida de totes les persones i donar bones respostes també als col•lectius més complicats, més difícils, és el model d’Estat o de Ciutat del Benestar.
Aquesta és la reflexió que he compartit avui amb els participants a la Jornada: hem de mirar també més enllà de l’anàlisi professional de la problemàtica de les drogodependències. Això ens porta a una conclusió: les crisis dins de la crisi s’empitjoren quan no afrontem prou bé les causes profundes de la crisi general que ara mateix ens afecta i fa trontollar tantes coses tan importants per al progrés, el benestar o la qualitat de vida de les persones. La crisi general té també una resposta general. Benestar, justícia social, equitat, progrés.
